Mas vale pàjaro en mano que cientos volando

Quan era petita pensava que totes les persones... eren massa semblants. Que totes les dones tenien fills, que tots els pares tenien feina i que tots els nens tenien reis.

Et fas gran. Surts de l'ou. Comences a prendre decicions, a caure per primeres vegades, tens responsabilitats cada cop mes grans... La cagues, l'encertes, t'equivoques, corregeixes, et ralles, t'ilusiones, rius, plores... Fas les coses sense pensar, penses sense reflexionar, i reflexiones quan ja és massa tard. Te n'adones de que l'has cagat, la cagues perqué t'has espantat, i t'espantes pq no et sents preparat. Massa temps dins d'aquest magnific "ou" on no hi ha preocupacions, ni frustracions, ni entrebancs, ni depressions. Tot passa quan ha de passar, i no cal correr ni anar més enllá. PD: Perdón a los que no entendeis el catalan :S