Mas vale pàjaro en mano que cientos volando

Em sembla perfecte que t'expressis amb l'idioma amb que et sentis més còmode. Si algú té ganes d'escriure en basc, gallec, o el que li roti (sempre que al menys sabem quin idioma és) estaré encantat de buscar el diccionari adient per llegir el seu missatge. De fet, enlloc fica que el diari sigui en castellà :). És ben cert el que dius, Xènia. Tot es torna molt més intens amb el temps, per sort no nomès les procupacions i les frustacions, sinó també les il.lusions i les alegríes, l'amistat, l'amor... És potser per això que les caigudes són més dures, perquè són de més amunt... :P

Si... ademés, totes les tempestes, per fortes que siguin, i per molt que plogui sobre mullat... tenen un final. Recordo l'anunci dels "filipinos" de fa uns anys que deia que "todo lo bueno, se acaba", pero gracies a Deu (soc atea, pero ara m'ha sortit així mira xD), tot lo dolent també. Un cop vaig llegir en algún lloc que "tot va bé si acaba bé" (i si no va bé, es que no és el final ;D). Que de vegades pensem que tot es negre només pel fet de que, ho estem veient així en aquells moments. Costa moltissim pensar que aviat (o no tant aviat) ens aixecarem i ens tornarem a adonar de les petites-grans coses que ens fan somriure, estimar, i sentir-nos les persones més afortunades del món. Mirar enrere está bé, sempre que ho fem per recordar que val la pena l'esforç d'aixecar-se per fer-nos més forts, i tornar a caure més tard. I no per voler tornar on un dia vam ser. Perqué per més que anem mirant enrere, no podrem tornar on erem... l'unic que farem será abançar d'esquena, i acabarem caient de nou. Uf, de tant en tant va bé pensar en veu alta... encara que sigui per autoconvencer-nos, oi? :P Fins aviat familia

A ver, que yo paso de temas de catalanismo y demás, pero..., si no lo traducís, no puedo opinar ni participar... Alguien sería tan amable... ...y se podría tener en cuenta para la próxima vez... Graciassss

Cuando era pequeña pensaba que todas las personas ... eran demasiado parecidas. Que todas las mujeres tenían hijos, que todos los padres tenian trabajo y que todos los niños tenían reyes. Te haces mayor, sales del huevo. Empiezas a tomar decisiones, a caer por primera vez, tienes responsabilidades cada vez más grandes... La cagas, aciertas, te equivocas, corriges, te rayas, te ilusionas, ries, lloras... Haces las cosas sin pensar, piensas sin reflexionar, y reflexionas cuando ya es demasiado tarde. Te das cuenta de que la has cagado, la cagas porque te has asustado, y te asustas porque no te sientes preparado. Demasiado tiempo dentro de este magnífico "huevo" donde no hay preocupaciones, ni frustraciones, ni obstáculos, ni depresiones. Todo pasa cuando tiene que pasar, y no hace falta correr ni ir más allá. -traducción en diferido by oboko technologies. ;)

Gracias Oboko :-)), ahora sí! Sin apenas tiempo para intervenir, me parece estupenda observación, cuac.

El que jo no suporto es que tot i que la gent passa per diferents experiencies personals, a la fi tots ens acabem semblant massa, encara que no ho volguem. I qui es surt d'equest estandard, es rebutjat. Be, un peto Xenia.